El comte Guifre el Pilós, amb els seus cavallers fidels, va recuperar el territori osonenc a la tardor del 876 i tot seguit aquesta es va tornar a reorganitzar amb castells i amb la creació d’alguna parròquia en el sector central del bisbat.

Aquesta definitiva ocupació va anar acompanyada de la plena restauració religiosa a càrrec de la metròpoli de Narbona i del seu prelat l’arquebisbe Teodard, esmentat en el 886, només deu anys més tard de la recuperació política. A partir d’aquest temps hi comença a haver documentació pròpia a l’arxiu capitular. Aquesta i les cròniques de l’època informen que Gotmar, primer arxiprest, fou nomenat bisbe de Vic, entre el 886 i el 899, i que ell i els seus successors anaren consagrant esglésies, a les quals sovint n’hi unien altres ja existents en el seu entorn; també varen aixecar les tres esglésies episcopals de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel al barri inferior de la ciutat, al vicus i raval que donaria el nom definitiu a la ciutat i a la diòcesi.

Destaquen d’aquesta època alguns bisbes, en particular Jordi i Guadamir, com a edificadors dels temples episcopals de Sant Miquel i Santa Maria i sobretot per instaurar i protegir la canònica  episcopal.