L'Arxiu

Documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del Bisbat de Vic

Un dels centres arxivístics més rics del país, especialment pel que fa a documentació històrica

L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del Bisbat de Vic, i d'altres fons no eclesiàstics de gran significació que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat.

Dotze segles d'història

Quadre de fons

<span data-metadata=""><span data-buffer="">Fons parroquials

<span data-metadata=""><span data-buffer="">Visites pastorals

Història de l'Arxiu

L’Arxiu Episcopal de Vic neix amb la creació del mateix Bisbat de Vic, en els darrers decennis del segle IX. El document més antic que es conserva és un pergamí de l’any 872.

Si bé en els inicis tot fa pensar que es guardaven junts tots els fons, ben aviat es va establir una organització arxivística separant-se, a finals del segle XII, el fons documentals del Capítol de Canonges dels de la Mensa Episcopal. En el transcurs del segle XIII es van redactar els primers registres i instruments de descripció, com el cartulari de la catedral Liber dotationum antiquarum (1215).

A finals del segle XVIII mossèn Domènec Jaumar reorganitzà la documentació més antiga de l’Arxiu Capitular (segles IX-XIII) i a començaments del XIX s’inicià el registre de pergamins de la Mensa Episcopal, acabat el 1920 pel canonge Casadevall.

El fet que els dos arxius seguissin rigorosament separats a començaments del segle XX va comportar que la Mensa Episcopal perdés aproximadament una tercera part del seu fons en l’incendi del Palau l’estiu de 1936, durant la Guerra Civil, mentre que l’Arxiu Capitular no sofrí cap dany. Malgrat la lamentable conjuntura, durant aquest període ingressà l’Arxiu de la Cúria Fumada, la notaria eclesiàstica de Vic, traslladat el 1937 per Josep M. Font i Rius en el marc de les tasques de salvaguarda del patrimoni documental vigatà.

El document més antic que es conserva és un pergamí de l'any 872

Després de la guerra i amb el Dr. Eduard Junyent (1901-1978), es van tornar a unir els dos arxius. Sota la seva direcció té lloc la vertebració de l´Arxiu Episcopal de Vic tal com és actualment. Ja abans, el 1933, havia incorporat l´Arxiu de la Vegueria. Finalitzada la guerra va reorganitzar els fons de l´Arxiu Capitular i el de la Cúria Fumada. El 1948, aprofitant el trasllat del Museu Episcopal a un altre edifici, el Dr. Junyent va ubicar els fons de la Mensa Episcopal que es conservaven fora de l´Arxiu a les sales que quedaren buides. En aquesta època ingressà l´Arxiu Notarial Civil. El Dr. Junyent també incorporà les sèries dels Arxius Parroquials, alguns dels quals entraren tot just acabada la guerra mentre que d´altres hi han anat ingressant de manera progressiva. Finalment, el 1972 va incorporar a l´Arxiu els fons de les comunitats de beneficiats de la Catedral i de l’església de la Pietat de Vic.

En els darrers anys, sota la direcció del Dr. Miquel S. Gros, han continuat ingressant nous arxius parroquials i alguns fons personals i patrimonials. Igualment, els notaris de Vic han dipositat a l’Arxiu els fons reservats. És en aquesta darrera època quan s´han elaborat la major part dels instruments de descripció de què disposa l’Arxiu.

L'Arxiu Episcopal de Vic

Un conglomerat de fons

Catalunya és un dels països més rics pel que fa a documentació històrica conservada, i aquesta riquesa esdevé excepcional dins el marc del món occidental si ens referim a documentació d’època medieval. A més, malgrat la condició tradicional de terra de pas i de frontera entre grans estats o grans imperis, salvades algunes excepcions aquesta gran riquesa documental ha romàs majoritàriament in situ.

Entre aquests arxius, els principals corresponen a les institucions que tenint continuïtat des d’època medieval han conservat la documentació d’una forma natural. A causa de la discontinuïtat que va suposar la supressió de les jurisdiccions senyorials al segle XIX, les principals institucions amb continuïtat multisecular són per una banda el poder públic (entenent com a tal la màxima jurisdicció civil, representada pel poder comtal i després reial, amb la seva posterior continuació com a part de la monarquia hispànica), i per altra banda les institucions eclesiàstiques. Entre aquestes darreres les principals generadores de documentació havien estat, per dimensions i funcions, els bisbats, les catedrals i els monestirs. Entre aquests, les circumstàncies històriques (desamortitzacions, decadència monàstica…), han fet que la continuïtat hagi afavorit la conservació dels fons episcopals i catedralicis.